La representació al Diari de Eivissa

Durant aquest semestre en aquesta assignatura hem estat preparant un musical, creant les cançons, les disfresses, el decorat per al escenari...étc. Ha set bastant de treball fer-ho tot i ha set díficil ja que li havies de posar imaginació o havíes d'estar preparada per si alguna cosa es trencava però una vegada fet veus que mereixia la pena fer-ho lo millor possible.

El dia 4 de juny va ser quan vàrem realitzar el musical al Diari de Eivissa. Vàrem venir col·legis de vila per veure les obres. Nosaltres erem el segón grup en sortir i vàrem començar amb un poc de nervis però una vegada que vàrem començar a actuar se'n vàren anar. Vaig sortir amb molt bones sensacions una vegada feta ja que els nens vàren participar quan els necessitavem i va ser molt divertida.

En general, vàrem sortir amb molt bones sensacions i pensant que havia sortit millor del que ens esperava i això ens ha animat bastant.

Aqui deix un el glogster de la nostra obra que hem fet amb fotos i el video de la nostra representació.

Preparació del musical

Quan decidírem el desenvolupament de la nostra història començàrem a preparar els escenaris i les nostres disfresses. Primer vàrem començar amb el cap de l'elefant ja que era el més díficil per a fer. Després continuarem fent els arbres per a l'ambient de fons i els mobles per a la casa del caçador i alguns elements dels personatges com l'escopeta del caçador.

Conclusió

Acabada l’assignatura Socioemocional d’aquest semestre farem un poc de reflexió sobre l’aprés.

            Com ja vaig reflectir en la primera entrada del bloc, el semestre i l’assignatura la començava preocupada per els resultats del anterior semestre, tot i que al llarg d’aquest semestre ja he estat tranquil·la.

            En aquesta assignatura tractàvem el tema de les emocions que em pareix un dels temes fonamentals alhora de donar classe ja que formen part de nosaltres i contínuament les expressem, i a l’escola també. Per això és important que les coneguem bé per ensenyar-li als nens com expressar-les de una bona forma i per saber comprendre’ls.

            La forma en que les hem tractat a classe ens ajudat molt a aprendre, reflexionar sobre elles i sobretot treballar-les de manera pràctica ja que sempre fèiem exercicis individuals, després en petit grup i després tota la classe cosa que ens facilitava parlar davant de tota la classe. També no només hem treballat les emocions si no diverses situacions que apareixeran en la nostra feina com a mestres com és el període d’adaptació i les primeres entrevistes. Aquests últimes les hem treballat d’una forma pràctica a classe fent el rol de mestres i pares i les demes feiem d’observadores i ens servia per a un futur quan siguem mestres. També vàrem posar en practica per parelles activitats per treballar les emocions amb els nens a classe i va estar molt bé ja que veies algunes activitats que perfectament podries posar en pràctica en una aula en un futur.

            Treballar les emocions no és fàcil però ho trop molt important per donar classe a una escola i més a més amb nens petits que comencen una nova etapa en l’escola, per al tractament amb les famílies, per a la col·laboració amb altres mestres, tot i que també són importants per a la vida en general. 

Activitat 9

Aquesta entrada tracta sobre aquest text: Una mare li diu a la mestra del seu fill de tres anys que fa poc que ha començat el nou curs escolar i que per tant, està en el procés del període d’adaptació, que aquest ja està suficientment adaptat i que considera que ja pot finalitzar aquest període. La mestra li va respondre que, encara que el nen ja estigués adaptat, era ella la que tenia por i no es sentia còmoda finalitzant el període d'adaptació abans d’hora, perquè necessitava que les coses anessin com estaven programades.", després de llegir-ho havíem de dir si pensàvem que la reacció i la resposta de la mestra havia estat correcta i que haguéssim dit nosaltres.

El període d’adaptació és molt important ja que és un canvi per a la vida de l’infant i també dels pares. És la primera separació significativa de l’Infant dels seus pares i aquestos han de tenir la seguretat que el deixen en un bon lloc segur que atendran totes les necessitats del seu fill.

            Aquest procés normalment dura una setmana i tot i que pot ser que hagi nens que en menys temps ja estiguin totalment adaptats. Lo millor es que aquest procés es fes completament però com a mestres hem d’estar preparades per diferents situacions com és aquesta ja que pot ser també que els pares tinguin inconvenients per temes de treball. La resposta de la professora ha set molt insegura no ha donat confiança als pares ja que la resposta el que ha deixat veure és que és la mestra la que no esta segura de poder acabar abans el període d’adaptació sense fixar-se en el nen. La professora en la meva opinió crec que hauria d’haver estat més flexible en la seva decisió, és a dir, primer preguntar quins motius té la mare per dir que ja està adaptat si es per treball, o perquè pensa que com ja no plora ja està adaptat o qualsevol cosa, ens hauríem d’interessar. Després si pensa que pot tenir raó podria haver dit que el dia següent es fixaria com funciona el nen dins la classe per veure si està adaptat i si l’equip directiu deixa pot acabar el període d’adaptació aquell nen.

            Tot i que la mestra en aquest cas també li generava inseguretat a ella acabar el període d’adaptació no hauria d’haver-li fet veure a la família ja que te deixen al càrrec al seu nen i si veuen que tens dubtes sobre una decisió de moltes que hauràs de prendre no estaran segurs alhora de deixar-te una altra vegada al seu fill. Cada família i nen es diferent has d’estar preparada per enfrontar-te a diferents situacions, ja que tot i que ho tinguis plantejat i organitzat d’una forma no significa que tot sortirà així tot i que te pot ajudar bastant.

            També el mestre ha d’estar preparat per algunes famílies amb les que no hi estirà d’acord amb les decisions que prengui però ha de fer saber a les famílies que ell sap lo que fa, és el mestre i sempre mirarà en benefici del nen i haurà de demostrar-li als pares amb professionalitat.

            En definitiva, hem d’estar segurs de les nostres decisions, ser professionals , saber les situacions de les famílies i cooperar amb elles ja que són molt importants en l’educació dels seus fills i es un treball conjunt.

Aquí deix una pàgina d’una escola on expliquen com és el període d’adaptació cosa que es interessant posar-ho en la pàgina web de l’escola per a les famílies.

http://blocs.xtec.cat/pescallunes/quant-a/el-proces-dadaptacio/

Activitat 8

Deixant de banda el tema de la família, varem començar el tema de l’escola. Per començar el professor va plantejar una sèrie de preguntes posant un quadre a la pissarra i teníem que fer-ho

La primera pregunta era quina hauria de ser la filosofia que la sustenta i varem dir que hauria de ser una escola que acceptes a tothom sense excepcions. Que s’encarregués d’ajudar a desenvolupar totes les dimensions del nen.

La segona pregunta era dir els objectius i vaig posar aprendre a conèixer les emocions, aprendre a regular-les i saber expressar-les.

La tercera pregunta era els models i motivacions i vaig posar que hauria de ser una escola inclusiva basat en el model constructivista on ells formen el seu propi aprenentatge i els professor només guien i els ajuden.

Després entre totes varem ompli un requadre que hi havia en la pissarra amb les tres preguntes relacionades amb la guarderia, l’escola infantil i la casa del nen.

HISTÒRIA DE L’EDUCACIÓ INFANTIL: MODELS D’EDUCACIÓ INFANTIL
	GUARDERIA/ASILO	ESCOLA INFANTIL	CASA DEL NEN/A
ORIGEN	Necessitats econòmiques: -De la industria -De les famílies (treball de la dona)	Descobriment del valor educatiu (Psicopedagogia)	Centrada en les necessitats de l’infant
OBJECTIUS	Guardar Tenir cura Entretenir	Compensar Optimitzar Preparar	Protecció Salut Seguretat emocional Jugar/gaudir Explorar/conèixer
MODELS I MOTIVACIONS	Aparcament Manca de temps Sentiment de culpa	Model adult de rendiment Preocupació pel futur	Model infantil de benestar Centrada en el present

Activitat 7

Per fer l’activitat 7 i continuant amb el tema de la família hem vist una pel·lícula Un lugar donde quedarse.

Tracta sobre una parella que seran pares i quan ho descobreixen se’n van a viure on estan els pares del al·lot. Quan duen 6 mesos els pares d’ells decideixen anar-se’n dos anys a viure fora i ells decideixen viatjar on els seus amics i familiars viuen per decidir on viure ells. En tots els llocs que van visitant hi ha famílies de tots tipus, tradicional, amb fills adoptats, de pares separats. Ells quan veuen aquestes famílies més que en quin lloc volen estar es fixen més en quina família volen al seu costat perquè els ajudi. Quan ja diuen de quedar-se on la família amb fills adoptats visiten la casa on la dona va viure de petita amb els seus pares que estan morts i decideixen quedar-se en aquella casa.

La realitat d’aquesta parella em pareix bastant real tot i que sempre hi ha aspectes que són més de la ficció com per a mi el fet de que tot els hi vagi perfecte i mai tinguin cap discussió. Al meu parer em pareixen bastants immadurs, ell més que la dona però tampoc penso que sigui un problema perquè són responsables.

La mort dels pares de la dona la ha marcat molt ja que diu que no és vol casar ja que ells no estaran per veure-la i també perquè es dur que una dona no tingui el recolzament dels seus pares en situacions com en la que està on va a tenir un fill, i quan ells pensen que tindran al costat als pares d’ell i s’adonen de que es van a viure fora dos anys pues han des buscar un altre lloc on hi hagi gent que els pugui recolzar, perquè realment no busquen llocs nous on no viu cap conegut per començar una vida allí si no se’n van a lloc on viu gent perquè els pugui ajudar.

El que tinguin un fill en camí i hagin de canviar de rols de fills a pares per a ells, i per a tothom, suposa un canvi molt important i sempre apareixen dubte com si seran un bons pares i si sabran ser-los o no.

Tots els tipus de famílies que van sortint en la pel·lícula són bastant diferents i els protagonistes viatgen a cada un dels llocs on estan per veure on anar a viure tracten de veure quina família es la que més li agrada però en realitat el que han de descobrir es quina família volen ser ells i elegir un lloc per quedar-se no guiant-se per la gent que coneixen com és el que fan al final, i parlant entre ells dient les coses que volen i que no volen fer que surt en una escena de la pel·lícula.

La pel·lícula amb el tema que estàvem tractant de la família ha anat molt bé ja que surten molts de tipus de famílies y tampoc reflecteix quina és la millor ni pitjor simplement cadascuna te els seus trets i diferencies de les altres.

Activitat 6

Ara hem començat amb el tema de la família. Com a primera activitat vàrem fer una definició de família començant individualment, després per petits grups i per últim tota la classe com varem fer la definició d’emoció.

La definició que vaig fer jo deia que la família és l’agent socialitzador primari per a l’infant. Aquesta és un conjunt de persones emparentades i cobreixen les necessitats bàsiques.  Després en petit grup vàrem dir que la família és la institució més important per a un individu des del naixement, formada per un grup de persones unides per uns vincles que cobreixen les seves necessitats bàsiques. Les diferents persones que formen aquest grup tenen un rol establert. I per últim entre tota la classe vàrem dir que la família era la institució més important formada per un grup de persones que comparteixen un espai i temps amb uns vincles i amb unes funcions de recolzament, afectives, fisiològiques, econòmiques, culturals i educatives que cobreixen les necessitats que necessiten. Com sempre de cada definició vàrem agafar diferents conceptes de cada un dels grups i al final ens queda bastant correcte i completa tot i que en veritat de la definició de família es podrien dir moltes coses.

Després vàrem nombra els tipus de famílies que pot haver-hi i com ja l’hem donat en altres assignatures ja els sabíem. Vàrem comentar alguns dels que teníem dubte com la família extensa que poden ser dos famílies juntes, és a dir, pares que viuen amb els seus fill o filla que també tenen una família o un membre de la família compartint la llar amb una família nuclear. Molts d’aquests tipus de famílies no han sorgit fins fa poc ja que abans a quasi totes se’ls hi nomenava o eren famílies tradicionals, i si existien no els nombraven amb cap concepte.

A classe vàrem veure altres definicions que s’havien fet de família i una de les que em va cridar l’atenció va ser la de “És aquell grup de persones que viuen en una mateixa casa i es barallen, com a mínim, un cop al dia” no pareix que sigui una definició correcta de família però estic segura que totes quan la vàrem sentir a classe ens vàrem sentir identificades amb aquesta.

El fet de que hagi tipus de famílies i que ho sapiguem és molt important de cara al futur com a mestre perquè hi haurà molta diversitat de famílies dels nens i és important tenir-ho en compte.

Activitat 5

Després de veure el vídeo de Human baby vaig a esmentar les idees que el vídeo me ha aportat noves, ja sabia i les he reforçat, aspectes per a debat, les funcions de les emocions morals i una reflexió global.

Un dels aspectes que ja sabia i he reforçat és que els nens quan encara no parlen utilitzen el plor per comunicar les seves necessitats, és a dir, si tenen gana, quan tenen son...etc. Altre aspecte que ja sabia era que cada nen és diferent i cada un té el seu temperament i diferents formes de reaccionar als estímuls com per exemple que darrere d’un cristall li posaven una joguina i no la podien agafar, uns insistien i ploraven i altres ho intentaven una vegada i perdien l’interès. Un dels aspectes que vaig comentar a classe respecte a això es que en el carrer en la vida diària quan algú veu que el nen davant aquestes situacions que no poden aconseguir el que volen comencen a plorar i es frustren ho veiem com que aquests nens són dolents o malcriats però en realitat és que tenen diferents formes de reaccionar.

Els aspectes nous que me va aportar el vídeo són varis. Un de les idees més interesants va ser que els nens reconeixen primer les emocions en les expressions de la cara de la mare, després en la cara d’altres dones desconegudes i per últim en la cara del seu pare. Em va impactar que les expressions del seu pare són les últimes que reconeix tot i que té més vincles que amb altres dones. També que no sempre als nadons els hi agraden tant els estímuls com a altres, per exemple, si l’agafes estàs jugant molt amb ell t’apropes molt al nen pot molestar-li ja sigui per el seu temperament o per el moment en el que estàs amb ell per exemple si es l’hora de dormir o de menjar.

Altres aspecte és que als 10 mesos els nens ja comencen a buscar el consell de la mare en les seves expressions per saber si el que estan fent està bé o no, és a dir, si la mare li dona el seu permís o l’aprova.

Quan compleixen els 24 mesos adquireixen habilitats pròpies per regular les seves emocions, per exemple, en el vídeo sortia una nena a la que li treien una aranya i la nena per llevar-se la por començava a cantar una cançó d’una aranya.

Els nens prenen consciencia d’ells mateixos al voltant dels 24 mesos, en el vídeo feien la prova amb un nen que li pintaven el nas amb color vermell i quan es mirava en el mirall es tocava el nas deixant veure que si que es reconeixia a ell mateix en el mirall i es donava comte de que tenia alguna cosa en el nas que abans no estava. També quan prenen consciencia d’ells mateixos comencen a tenir vergonya, en el vídeo sortia que mentre un nen estava jugant la mare i una observadora el senyalaven mentre deien el seu nom sense parar i el nen s’adonava que es referien a ell i no sabia perquè, també un altre més petit li varen fer el mateix però en aquest cas ni es va girar perquè no reconeixia que s’estaven referint a ell, però també està relacionat amb el caràcter del nen per la forma que reacciona quan té aquest sentiment de vergonya.

Els aspectes per debat que crec oportuns són el fet de que els nens reconeguin abans que volen dir les expressions a la cares de dones que no coneix i no la del seu pare, ja que el pare és una persona més propera que no una dona desconeguda. També que per fer l’experiment de reconèixer les expressions els hi posaven vídeos de persones entre les que estaven la mare el pare i dones i homes desconegut amb la seva veu però no a la mateixa vegada que movien els llavis, però els nens si que per el to de la veu poden reconèixer l’estat d’ànim però encara no llegeixen els llavis.

El vídeo també parla de les emocions morals que ajuden als nens a integrar-se en la vida social, ha deixar l’egocentrisme, i algunes emocions que esmenta el vídeo són l’orgull i la vergonya de la que ja he parlat abans. Són emocions en que la societat influeix, quan tenim vergonya és perquè algú o alguna cosa ens està fent sentir-la, i l’orgull és la resposta als èxits que poden tenir.

En general  m’ha agradat i m’ha semblat interessant ja que com es pot veure la majoria de les idees que m’ha aportat han set noves i eren coses que no havíem parlat a classe. També m’ha fet pensar molt sobre algunes idees que he comentat abans com el temperament que normalment les reaccions del nen no es relacionen amb el aquest si no amb si es porta malament o bé. Però el vídeo em pareix que aporta moltes coses i et fa reflexionar sobre aquestes.

Aqui deix un bloc on hi ha una activitat sobre les emocions treballada amb nens que m'ha agradat.

http://degrapespasapaseneducacio.blogspot.com.es/2014/04/tot-un-exit.html

Quarta activitat

La lectura de L’alquimia de les emocions ens proporcionava diverses estratègies educatives per a mestres en torn a les diferents emocions primàries que en anteriors entrades hem citat. Com a activitat 4 varem dir de les estratègies que sortien en cadascuna de les emocions quines pensàvem que eren les 3 més importants i ordenar-les.

En l’estima les dues primeres estratègies que varem escollir varen ser "Amar, y por tanto establecer vínculos afectivos, es un elemento básico para un crecimiento emocional y armónico” com a primera i més important, després com a segona varem posar "Todos los seres humanos buscan ser amados y reconocidos. Este sentimiento es, en muchos casos, el timón de nuestros comportamientos, de nuestros deseos y necesidades. Como  maestros, y como padres y madres, debemos tenerlo siempre presente”. Tot i que les varem posar primer individualment i després en petits grup varen coincidir.

En la por les dues primeres estratègies que varem escollir són: la primera “Todo el mundo tiene miedo a algo incluso el valiente. Es importante transmitir esta idea a los niños para desmitificar al cobarde. El cobarde es el que esconde el miedo para obtener de él ventajas o poder”, i la segona “Ser prudente no quiere decir ser cobarde, sino reducir el riesgo al máximo. Con exceso, no permite avanzar, pero puede ser una virtud si evita grandes fracasos”. En aquestes estratègies si que vaig coincidir amb la primera amb les altres dues companyes perquè me pareix important transmetre la idea de que la por no sempre és dolenta a no ser que et paralitzi. No han de pensar que són els únics que tenen por ja que tot el mon te por a alguna cosa. Els nens han de poder expressar aquestes por i a aprendre que ens mostren les nostres limitacions.

En la ràbia varem elegir aquestes estratègies: la primera és “Dejar salir la rábia, siempre que no haga daño a nadie” i la segona és “Hablar sobre lo que ha ocurrido, haciéndole ver que esta actitud no conduce a ninguna parte, aportando sugerencias y otras vias para resolver los problemas”. Aquestes dues estratègies em pareixen les més importants ja que primer de tot hem de deixar sortir la ràbia perquè si la deixem dins anirem acumulant i una vegada que surti serà pitjor. Hem de deixar que expressin els seus sentiments tot i que també el hem de ajudar a resoldre els problemes o situacions que han conduit a tenir aquesta ràbia per tal de que s’adonin de que n’hi ha altres formes de resoldre’ls.

En la tristesa les dues estratègies que varem escollir són: la primera és “Negar las tristeza no nos permite estar alegres. Cuando mayor es la pérdida, mayor es la tristeza. Es una respuesta natural. Necesitamos un período de retraimiento y dolor para adaptarnos a la nueva situación y volver a vivir sin aquello que nos falta. De aquí la importancia de reconocer y administrar la pena, en lugar de negarla.” I la segona “ Si nos permitimos expresar la pena es más probable que, poco a poco, aceptemos que hemos perdido algo y podamos comenzar de nuevo". En la meva opinió les estratègies per a la tristesa estan molt bé en la teoria però és molt més difícil posar-les en pràctica i més quan ha de ser a altres persones que estan en aquesta situació. Però he escollit a aquestes perquè crec que són els primers passos per a poder deixar que la tristesa se’n vagi i acceptar la situació que ha conduit a aquesta tristor.

Per últim en l’alegria les dues estratègies que vàrem escollir són: “Asumir una cierta responsabilidad con respecto a nuestro estado de ánimo para que incluso en los momentos difíciles podamos conseguir un cierto punto de alegría para seguir adelante” i la segona “Poner humor a la vida. Es una buena actitud que debe contagiarse a los niños. Los problemas pueden tener soluciones y, mirados con un punto de alegría, se sobrellevan mejor". Respecte a aquestes estratègies, tal com he dit abans que les de la tristesa eren difícils de posar en pràctica, crec que les de l’alegria són més fàcils. Al meu parer és més fècil alegrar a algú o animar-lo que consolar-lo perquè pareix que res del que diguis funcionarà. És molt important la actitud que tinguem sempre davant les situacions que ens aniran sorgint durant la vida perquè són aquestes les que ens faran continuar disfrutant de les coses bones.

Tercera activitat

En la activitat 3 havíem d’aconseguir fer una definició del concepte d’emoció. Ja que aquesta assignatura tracta de les emocions i encara no sabíem quina era la seva definició. Varem treballar igual que en les altres activitats primer cadascú feia la seva, després en grups de tres i per finalitzar tota la classe junta.

La definició d’emoció que jo vaig fer és la següent: les diferents reaccions que et provoquen diferents fets o situacions que es poden donar en qualsevol moment. Com ja vaig veure després me faltaven moltes coses per que fossi més específica. Després entre tres companyes varem fer una altra i varem posar que una emoció era la manifestació d’un estat cognitiu que provoquen diferents fets o situacions en un moment determinat. Veient aquesta definició es pot veure que tampoc va canviar molt de la que ja havia fet. 

La última definició d’emoció que varem fer entre totes varem dir que l’emoció és un estat d’ànim canviant, intens i temporal provocada per un estímul intern o extern que té significat per a l’individu i que provoca una reacció física o psíquica,o real o fictícia.

Com ja he dit abans es pot veure que a la meva li faltaven coses importants per especificar el perquè està causada, que provoca com és quan es sent... són coses importants alhora de definir-la en les que jo no vaig pensar-hi. Tot i així quan varem dir totes les companyes les nostres definicions no eren molt diferent les unes de les altres però cadascuna tenia un tret que les altres no tenien.

Segona activitat

La segona activitat de la que ja varem parlar a classe ha de tractar sobre les emocions primàries, és dir aquelles que són necessàries per a viure. Primer individualment vàrem fer una llista de les que pensàvem que eren, després en grups de tres i després globalment.

Les emocions que jo vaig escollir com a primàries són la ràbia que la definiria com una irritació produïda per un fet o situació que tu no acceptes. També vaig dir l’alegria que estaria causada per aconseguir un objectiu. Després també la tristesa que estaria causada per la pèrdua d’alguna persona o d’alguna cosa. La por també la considerava com una emoció primària per què la relacionava amb un moment. Un breu espais de temps i per tant era una emoció tot i que en realitat pots tenir por d’alguna cosa a llarga durada. La preocupació, la confiança i la motivació també les vaig posar tot i que al final no eren primàries i podien derivar d’aquestes. Una emoció que és molt important com és l’amor no la vaig posar perquè vaig creure que era un sentiment ja que jo l’amor ho relacionava amb una durada llarga i per tant pensava que era una emoció, però no perquè no la considerés important.

Quan vàrem comentar-les en petit grup les més important si que les teníem en comú en lo que dubtàvem era en si algunes eren sentiment o emocions ja que es difícil diferenciar unes de altres. Per últim en gran grup varen coincidir també en general varem posar les mateixes menys dos o tres que a lo millor no varem tenir en comú o algunes que alguns grups consideraven sentiment, com en el nostre cas l’amor.

Després varem descobrir quines eren les emocions primàries segons Silvia Palau i són cinc. L’estima, la por, la tristor, la ràbia i l’alegria. D’aquestes emocions hi ha una que és l’emoció mare que és l’estima , tot i que les altres també tenen un valor important. Tot i que algunes ens donen males sensacions les considerem en la nostra societat com a una “emoció dolenta” d’alguna manera ens ajuda. La por ens ajuda a posar-nos límits, la ràbia pot ens pot donar més motivació per aconseguir una cosa, l’alegria sense dubte es positiva, l’estima tot i que es considera bona també pot derivar en emocions que no es consideren bones com la tristesa, gelosia entre altres.

Parlar de les emocions a classe i descobrir quines són les primàries m’ha fet aprendre moltes coses ja que com he dit abans jo no considerava l’amor com a una emoció i resulta que és la mare de totes les emocions i això em fa que aquesta assignatura m’interessi cada vegada més.

Primer activitat

La primera activitat d’aquesta assignatura és un poc diferent del que han set les altres, hem de dir quina emoció hem tingut al començar la primera classe de l’assignatura.

Com ja varem comentar a classe la primera emoció que vaig dir que tenia era preocupació. En realitat va ser un poc en general per que el primer quatrimestre no m’ha anat molt bé i encara no estava motivada per començar les noves assignatures. Tot i això no vol dir que l’assignatura no m’interessi ja que després de haver tingut classe de totes les assignatures que tenim és la que em pareix més interessant i crec que m’agradarà.

Després de mencionar les emocions que teníem varem situar-les en un quadre on es diferenciaven entre emocions positives, negatives i ambigües. La meva emoció vaig ser la única que la va posar en emocions negatives tot i que era en general,  també l’hagués pogut posar a ambigües perquè encara no coneixia l’assignatura i de fet com ha set aquesta emoció ha canviat a positiva després de conèixer-la.

Quiet. Màrius Serra

La novel·la de Quiet d'en Marius Serra no és com cap novel·la que hagi llegit fins ara. Tracta sobre la història del seu fill que pateix una encefalopatia i va narrant petites narracions des del 2000 l'any que va nàixer fins al 2007.

A mesura que vas llegint els diferents capítols que són diferents narracions curtes de situacions viscudes amb en “Llullu” com li anomenen carinyosament no pots evitar posar-te en la pell d’en Màrius o de la seva família. Quan llegeixes algunes coses de les que conta de com alguna gent actua, com és la cambrera d’un restaurant que al veure que en Lluis duia cadira de rodes comença a posar un munt d’excuses perquè no es quedin, fins i tot els fa pujar unes escales amb la cadira per anar a una sala més enretirada per tal de que la cadira d’en Lluis no molesti, fa que fins i tot et sentís malament per la família i per molestes més que també estaran en la mateixa situació de veure la reacció d’algunes persones cap a la situació del seu fill que va en cadira de rodes ja que no té mobilitat.

Quan narra quan a en Màrius en el cap li ve tota l’estona la frase “Jo no podria” de gent que li ha dit penso que aquestes persones no s’han posat mai en cap moment en la seva posició per que ja no es si pots o no, és el teu fill i és una persona que no es pot fer valer per ell mateix com pots dir que no podries per que no estàs en la situació. Tot i això en cap moment es llibre ens diu que sigui fàcil, a vegades en alguns capitols on es nota en dialegs o en els pensament que en Màrius transmeteix una actitud irritada.

En un altre capítol surt un relat on una parella diu que el carro del seu fill és el mateix al que ells porten en Marius pren una actitud un poc cansada de que li diguin això ja que la seva cadira és especial i resulta que l’altre nen també du una cadira especial i no s’ho esperava,  en aquest moment em dona la sensació que tot i que ells tinguin al fill amb problema a vegades no pensen que altre gent també sofreixen el mateix o ni es para a fixar-se en l’altre nen de la família que li diu això per veure si el seu fill també té un problema , si no que directament donen per fet que s’han equivocat.

El llibre m’ha sorprès per una part per alguns dels pensaments que en Màrius reflexa i que no té por al posar-los tot i que m’han impactat un poc com per exemple quan s’imaginava al seu fill caient des d’un edifici o quan per primera vegada va pensar en que el seu fill no tindria molta esperança de vida i comença a pensar-hi en l’ascensor que hi  han posat a casa per en Lluis que després no servirà per res.

També m’ha fet reflexionar en tots els obstacles que hi ha en la societat per a persones com en Llullu en el capítol on conta lo que ha de fer per dur a en Llullu des de casa seva fins al autobús, el canvi de parada de bus de la porta de casa seva a deu metres més lluny que tot i que pareixen poc per el camí hi ha cotxes mal aparcats que no els hi deixen anar per la vorera i han de baixar al carrer, el policia que veia la situació i no feia res, o els cotxes que fins i tot li donaven al clàxon mentre estava pujant al seu fill en es bus amb la cadira i no es varen posar en el seu lloc.

            Un dels aspectes que m’ha agradat molt ha set la quantitat de viatges que fan amb en Lluis sense que els seu problema els hi impedeixi gaudir de vacances amb tota la família aprofitant el temps i no veient els aspectes negatius.

            Les coses que més emotives m’han paregut del llibre ha set quan la germana escriu un relat a l’escola per un concurs sobre el seu germà i guanya i a més el relat es pot llegir en el llibre, i l’últim capítol quan fan la sessió de fotos a en Lluis amb l’ajuda d’un amic d’en Màrius que és fotògraf en Jordi Ribó, com si estigues corrent, a més a més una de les fotos és la portada del llibre.

            En definitiva el llibre m’ha fet reflexionar molt i fins i tot just he acabat el llibre he anat a cercar que va passar amb en Llullu a partir de 2007 i coses de l’autor. Situacions com aquestes en podran sorgir en un futur en un aula com a mestra i l’assignatura d’inclusiva crec que t’ajuda molt a ficar-te en aquest mon i comprendre el procés que s’ha de seguir en un centre en aquestos casos.

Tema 4. Factors interpersonals del procés d'ensenyament-aprenentatge

En la entrada del tema 3 varem parlar dels factors psicològics intrapersonals que es donen en el procés d’aprenentatge, i en aquesta parlarem dels factors interpersonals implicats en l’aprenentatge. Com es  podrà veure al finalitzar aquesta entrada són molts els factors i els processos que influeixen en l’aprenentatge però que la gent no ho sap quan aquestos es produeixen.

Començarem per la interacció mestre-alumne que tot i que en la teoria es digui que el mestre ha de tractar a tots els alumnes per igual és molt difícil a partir de la personalitat de cadascun acceptar a tothom, ja que sempre hi ha una primera impressió que et crea unes expectatives. Aquestes expectatives que el mestre crea segons Jussim passa per tres fases: en la primera fase a partir dels coneixement sobre l’alumne obtingudes anteriorment es creen unes sobre el futur,  la segona es la actitud que té el professor amb l’alumne a partir d’aquestes expectatives, i la tercera és la reacció dels alumnes al tractament per part del professor.

Sobre aquestes fases que té el mestre sobre les expectatives dels alumnes crec que la primera no només es dona en l’àmbit educatiu quan coneixes el passat d’una persona hi ha fet coses que tu consideres que estan malament no esperes més d’aquella persona sense conèixer-la. També és important en aquesta professió oblidar-se de les expectatives amb els més petits es veritat que no canvien molt i amb els nens quan són més grossos si, però pot ser que després d’això li posis al nen una etiqueta que no serà capaç de canviar. Per exemple als nens que es porten malament un dia o dos a classe i ja sempre està castigat o sempre és anomenat com el dolent de la classe.

El context escolar també té molta influència en la relació de mestre-alumne, basant-nos en la teoria de Brofenbrenner que diu  que quant més relacionats estan els contextos més potenciadors d’aprenentatge seran i en una metodologia motivadora i que treballi les estratègies emocionals dins l’aula

.

Parlant del mestre i de les seves característiques podem dir que hi ha molts tipus de personalitats de mestres i es situarien entre dos pols. El afectiu-emocional(demostren acceptació, comprensió, empatia, treballen qüestions emocionals a l'aula) i l’intel·lectual-directiu (tenen més present ser eficaços amb els recursos didàctics, coherents amb els aprenentatges). Crec que cada personalitat treballà més unes qüestions i l’altre treballa altres però això no vol dir que un sigui millor que l’altre també depèn de la personalitat del nen i de veure quin és el que li agrada més en el procés d’aprenentatge.

En relació també a les característiques del professor podem veure que existeixen diferents rols de mestre. A classe varem donar la manipulació experimental sobre com influïen cada tipus de rol en un grup. Els rols que s’utilitzaven eren l’autoritari, el democràtic i laissez-faire. Una vegada fet l’experiment varem comparar amb els resultats i va sortir que el grup amb l’autoritari treballaven molt però quan el professor sortia de classe feien desajustos en l’aula, amb el democràtics no hi havia tant de control però quan sortia el professor continuaven treballant, estaven contents amb el seu treball i no hi havia tanta agressivitat i amb el laissez-faire no feien res i tenien una actitud agressiva. Tots aquests estils s’han anat donant en l’educació en diferents èpoques. Però actualment hi ha un estil més democràtic `però no deixant totalment de banda a l’autoritarisme.

Com veiem ser mestre dur moltes responsabilitats i són moltes les coses que depenen de l’actuació de mestre com les relacions, la motivació dels nens, el rendiment en conjunt,etcètera.  Aquesta professió per a la importància que té no te la consideració que és mereix.

Tema 3. Factors psicològics implicats en l'aprenentatge : factors intrapersonals del procés d'ensenyament-aprenentatge

El tema 3 tracta dels factors psicològics implicats en l’aprenentatge. Parla de dos principals processos: els processos cognitius i els processos afectius.

Primer parlarem dels processos cognitius que són tres: l’atenció, la memòria i la intel·ligència.  El primer procés és l’atenció, que incrementa el grau de maduració i facilita l’entrada d’informació. Aquest procés per als nens és bastant curt, no poden estar una hora sencera de classe i pretendre  que hagin estat atents tota la classe, i tampoc vol dir que un nen que estigui sempre tranquil a classe també estigui atent.

A partir d’aquest procés es varen crear les teories del processament d’informació de les que mai havia escoltat i que tampoc pensava que es pogués fer. Són unes teories joves que comparen el funcionament de la ment humana amb processos computacionals, és a dir, el funcionament d’un ordinador. A partir de les investigacions que es varen fer per realitzar les teories varen trobar factors que incideixen en l’atenció i són: factors fisiològics, el nivell de desenvolupament, motivacions interessos i diferències individuals.

Aquestos factors tot i que no havia escoltat mai de les teories crec que la gent sap el que els afecta alhora de posar atenció a qualsevol cosa, respecte als fisiològics si estàs cansat o tens fatiga esta clar que t’afecta no tens tanta predisposició como si no ho estiguessis, el nivell de desenvolupament com he dit anteriorment els nens tenen menys capacitat d’atenció però aquesta amb els anys va madurant, d’aquest factors es treuen els conceptes d’atenció espontània que són breus i intensos i l’atenció sostinguda que dura més. Després esta les motivacions i interessos, si has de prestar atenció a alguna cosa que t’agrada estaràs més atent perquè és allò que t’interessa i vols saber, i de les diferencies individuals es poden treure dos tipus que són els més representatius l’estil impulsiu i el reflexiu que tenen diferents tipus d’atenció.

            Després esta la memòria on el model més representatiu que hi ha és el de Atkinson i shiffrin. Divideixen la memòria en tres tipus: la memòria sensorial, memòria a curt termini i memòria a llarg termini. De la memòria a curt termini hi ha un altre tipus que no coneixia sabia que existia per no com que és la memòria de treball que arriba a través dels sentits que només emmagatzema informació i si no es troba cap sentit es perd, de la memòria a llarg termini tot i que ja en coneixia diferents tipus no en sabia el nom  com és la episòdica i la semàntica.

           

            Els processos de la memòria tot i que no els havia estudiat no crec que siguin fàcils de reconèixer quan es parla de memòria que són l’emmagatzament de la memòria, la recuperació, l’oblit i el coneixement profund.

A continuació i com a últim dels processos cognitius esta la intel·ligència, aquesta es creia que era un procés estàtic que no evolucionava i per això els models educatius es basaven en aquesta creença i per això nens amb necessitats educatives especials no consideraven que podien evolucionar. Aquest creença ja no està i ara ens basem en les 8 intel·ligències de Gardner. Tot i que es diu que hi ha 8 intel·ligències que engloben tot tipus de coneixements com són els logicomatemàtics o que tenen relació amb les relacions socials el pensament típic de tot el món és que la gent que sol ser més bona en matemàtiques o enginyeries són més intel·ligents que els altres i no pensen que cada persona pot ser intel·ligent en altres aspectes i ser igual de intel·ligent que el que és en matemàtiques.

            Ara parlarem dels processos afectius que són la personalitat i la motivació.

            Per a que els nens creïn la seva pròpia personalitat han de tenir una seguretat emocional en l’aula, sentir-se que les seves demandes son ateses i no depenen de quina forma les demana. Els nens quan són petits tenen moltes persones que són una referència per a ell alhora de formar la seva personalitat i també convé que es tingui en compte això alhora d’estar amb ell.

            Per últim la motivació és un factor que tot i que no és menys important que els altres està menys valorat i més oblidat. La motivació en l’aprenentatge pot beneficiar molt  ja que si tens ganes d’aprendre allò et resultarà molt més fàcil. Però a vegades això no es té en compte com en l’escola les coses que es donen s’han d’aprendre si o si a molts professors no els importa si tu estàs motivat o no simplement ho has de fer i això és el que conta.

            Com hem pogut veure en l’aprenentatge són molts els factors i els processos que intervenen tot i que són igual de importants i tots tenen una certa relació a l’aprenentatge alhora de la veritat no tenen la mateixa consideració uns que els altres.

Tema 2

El tema dos l’he dividit en dos parts ja que es pot dividir en les teories del aprenentatge i la seva implicació en el currículum actual i en els models cognitius.

            Aquesta primera part tractarà sobre les teories del aprenentatge, on es defineix l’aprenentatge com a un canvi més o menys permanent de la conducta que es produeix com un resultat de la pràctica. Sobre aquest aprenentatge els conductistes deien que la ment és una tabula rasa on l’entorn  influeix i va remodelant la conducta. Aquesta teoria impulsada per en Watson va tenir molta repercussió a la escola per el seu valor científic.

            Dintre del conductisme trobem dos vessants, el condicionament clàssic del que ja coneixia un experiment més famós el de Paulov  que tractava sobre un gos que el va fer associar el remor de la campaneta amb el temps de donar menjar per al gos, amb això va fer que cada vegada que feia sonar la campaneta el gos salivés tot i que no li dugués menjar. En la classe de psicologia de segon de batxillerat varem  parlar d’ell però no vaig pensar que tingués relació amb l’educació si no que eren simplement estudis sobre la ment, però és important saber-ho de cara al futur quan estem en una classe per saber com poden afectar certs actes als nens, tant per a bé com per mal. Dintre d’aquest condicionament clàssic trobem tres variants, la desensibilització sistemàtica, l’exposició imaginació i l’exposició en viu.

            Després està el condicionament operant que consisteix en estimular conductes amb reforços que han de ser proporcionals a la dificultat de la conducta. Aquesta conducta es reforça quan apareix i permet gradualment remodelar la conducta. Del condicionament operant no en sabia res però després de fer un treball on havíem d’aplicar aquestos reforços en situacions que havíem de crear nosaltres ho he entès millor i a més em pareix difícil aplicar-ho a la pràctica perquè crec que és molt fàcil que es converteixin en reforços mal aplicats. Dintre del condicionament operant n’hi ha moltes variants com poden ser l’emmollament, l’encadenament, el sistema de direcció de fitxes, sobrecorrecció, temps fora de reforçament i tutoria d’un company. No totes les variants són iguals alguns a llarg termini poden crear dependència o n’hi ha altres que també formen part d’aquestes variants i no es consideren bones per a aplicar-les com pot ser el càstig físic.

            A continuació tenim les teories de l’aprenentatge social o vicari i el determinisme recíproc de les que no havia sentit a parlar mai fins ara. En la teoria de l’aprenentatge social o vicari comparteix els principis bàsics del conductisme però es pot veure que ja es va apropant al cognitivisme ja que parla de l’entorn com un factor important en la conducta.

En el determinisme recíproc també es parla d’altres factors que influeixen en la conducta com son l’ambient, els factors personals i els factors cognitius, influeixen tant en la conducta com en l’entorn.

Per últim en aquest apartat tenim la teoria de Bandura de l’aprenentatge per observació aplicada per Zinmerman. Aqueta teoria te en compte aspectes del nen que els conductistes, considerant que el nen era una tabula rasa, no havien tingut en compte abans. La teoria es basa en 4 processos: el primer és el procés d’atenció on es selecciona la informació, el segon és el procés de retenció que esta relacionat amb la memòria,el tercer és el procés de reproducció motora i per últim el processos motivacionals. El model de desenvolupament acadèmic autoregulat em pareix molt interessant i encertat ja que considera a l’alumne com a participant actiu en el seu procés d’aprenentatge que no parla només de influencies o factors externs si no també del mateix alumne que és el que viu el procés.

La segona part d’aquest tema es centra més en els models cognitius començant amb el model de Piaget. Primer de tot dir que el cognitivisme va sorgir com a contraposició del conductisme.

El model de Piaget ja el varem treballar l’any passat per això no em centrare tant com en els centres per que moltes coses de les que hem donat ja les coneixia. El model de Piaget es basa sobretot en la creació d’esquemes mentals i cada vegada més complexes a partir del coneixement. Per aquestes fet es produeixi n’hi ha unes funcions bàsiques com és l’organització i l’adaptació, i dintre d’aquesta l’assimilació i l’acomodament. Aquest procés es divideix en 4 estadis que només nombraré, sensoriomotriu, preoperacional, operacional concret i operacions formals. Aquest model de  Piaget permet a partir del estadi en el que està el nen adaptar-se i crear situacions d’aprenentatge adequades per tant serveix de guia i em pareix molt important.

Després tenim a Vygotski que també el varem donar l’any passat per no tant desenvolupat com ara. Varem treballar la Zona de Desenvolupament Pròxim que és la relació entre allò que ja sabem fer (Zona de Desenvolupament Actual) i allò que podem fer (Zona de Desenvolupament Potencial) , llavors la ZDP seria la zona adequada entre aquestes dues per tal de que l’alumne assoleixi allò que pot fer amb l’ajuda del mestre. Per tant la funció que ha de tenir la mestra en aquest sentit és la d’oferir ajuda al nen per tal que arribi a assolir aquells coneixements però que cada vegada el nen vagi fent-ho de manera més autònom amb menys ajuda. Aquesta idea última és una de les coses que aprés aquest curs ja que l’any passat va ser molt breu aquest tema i a més ens serveix alhora d’exercir de mestra en el futur.

A continuació parlaré de la metàfora de “La Bastida” de Scaffolding, Wood, Bruner i Ros. Aquesta metàfora la varen utilitzar per descriure l’actuació d’un mestre per juntament amb l’alumne resoldre una tasca complexa. Primer de tot s’ha de tenir en compte el següent:

-El mestre ha de saber quina informació i quan presentar-la

-Obtenir informació del que cada alumne sap.

-El mestre ha de plantejar la tasca com un repte.

-L’actuació del mestre ha de ser inversament proporcional al nivell de competència que l’alumne mostra.

Aquesta metàfora jo la veig també com a una guia de la possible actuació que ha de tenir una mestra amb els seus alumnes alhora de fer-los evolucionar i fer-los més autònoms alhora de construir el seu propi aprenentatge, sabent per on han de començar i quines formes d’ajuda i suport han de donar-los.

Després tenim a Ausubel que parla de tipus d’aprenentatge on s’esmenten dos que són els més important, l’aprenentatge significatiu i memorístic i l’aprenentatge receptiu i per descobriment. Es pot dir que el primer aprenentatge esmentat pertany més a l’escola tradicional i el segon aprenentatge esta més relacionat amb la visió de l’escola actualment.

Ausubel no diu que un aprenentatge sigui millor que l’altre si no que tots dos poden afavorir l’aprenentatge depenent de la manera en que s’utilitzen. També he de dir que jo em decant més per el segon aprenentatge però això no vol dir que hi hagi gent que a lo millor aprendre de memòria li agrada més o li va millor també depèn de les capacitats de cada persona. Però sobretot l’aprenentatge ha de ser significatiu i per això es requereixen dues coses que el material sigui significatiu i que l’alumne ha d’estar motivat.

Per últim tenim a Bruner que diu que l’aprenentatge consisteix en la categorització i diu que està relacionada amb la selecció d’informació, generació de proposicions, simplificació, presa de decisions i verificació d’hipòtesi. Això vol dir que és el nen el que organitza el seu coneixement segons les categories que ell té formades a partir de esquemes previs i experiències que té el nen.

A partir d’això en Bruner diu que hi ha tres modes de representació en els nens que són la representació enactiva o executora, la icònica i la simbòlica.

Aquesta teoria de Bruner pot complementar a altres teories com la de Piaget ja que coincideixen la representació icònica amb l’etapa preoperacional de Piaget.