Tema 2

El tema dos l’he dividit en dos parts ja que es pot dividir en les teories del aprenentatge i la seva implicació en el currículum actual i en els models cognitius.

            Aquesta primera part tractarà sobre les teories del aprenentatge, on es defineix l’aprenentatge com a un canvi més o menys permanent de la conducta que es produeix com un resultat de la pràctica. Sobre aquest aprenentatge els conductistes deien que la ment és una tabula rasa on l’entorn  influeix i va remodelant la conducta. Aquesta teoria impulsada per en Watson va tenir molta repercussió a la escola per el seu valor científic.

            Dintre del conductisme trobem dos vessants, el condicionament clàssic del que ja coneixia un experiment més famós el de Paulov  que tractava sobre un gos que el va fer associar el remor de la campaneta amb el temps de donar menjar per al gos, amb això va fer que cada vegada que feia sonar la campaneta el gos salivés tot i que no li dugués menjar. En la classe de psicologia de segon de batxillerat varem  parlar d’ell però no vaig pensar que tingués relació amb l’educació si no que eren simplement estudis sobre la ment, però és important saber-ho de cara al futur quan estem en una classe per saber com poden afectar certs actes als nens, tant per a bé com per mal. Dintre d’aquest condicionament clàssic trobem tres variants, la desensibilització sistemàtica, l’exposició imaginació i l’exposició en viu.

            Després està el condicionament operant que consisteix en estimular conductes amb reforços que han de ser proporcionals a la dificultat de la conducta. Aquesta conducta es reforça quan apareix i permet gradualment remodelar la conducta. Del condicionament operant no en sabia res però després de fer un treball on havíem d’aplicar aquestos reforços en situacions que havíem de crear nosaltres ho he entès millor i a més em pareix difícil aplicar-ho a la pràctica perquè crec que és molt fàcil que es converteixin en reforços mal aplicats. Dintre del condicionament operant n’hi ha moltes variants com poden ser l’emmollament, l’encadenament, el sistema de direcció de fitxes, sobrecorrecció, temps fora de reforçament i tutoria d’un company. No totes les variants són iguals alguns a llarg termini poden crear dependència o n’hi ha altres que també formen part d’aquestes variants i no es consideren bones per a aplicar-les com pot ser el càstig físic.

            A continuació tenim les teories de l’aprenentatge social o vicari i el determinisme recíproc de les que no havia sentit a parlar mai fins ara. En la teoria de l’aprenentatge social o vicari comparteix els principis bàsics del conductisme però es pot veure que ja es va apropant al cognitivisme ja que parla de l’entorn com un factor important en la conducta.

En el determinisme recíproc també es parla d’altres factors que influeixen en la conducta com son l’ambient, els factors personals i els factors cognitius, influeixen tant en la conducta com en l’entorn.

Per últim en aquest apartat tenim la teoria de Bandura de l’aprenentatge per observació aplicada per Zinmerman. Aqueta teoria te en compte aspectes del nen que els conductistes, considerant que el nen era una tabula rasa, no havien tingut en compte abans. La teoria es basa en 4 processos: el primer és el procés d’atenció on es selecciona la informació, el segon és el procés de retenció que esta relacionat amb la memòria,el tercer és el procés de reproducció motora i per últim el processos motivacionals. El model de desenvolupament acadèmic autoregulat em pareix molt interessant i encertat ja que considera a l’alumne com a participant actiu en el seu procés d’aprenentatge que no parla només de influencies o factors externs si no també del mateix alumne que és el que viu el procés.

La segona part d’aquest tema es centra més en els models cognitius començant amb el model de Piaget. Primer de tot dir que el cognitivisme va sorgir com a contraposició del conductisme.

El model de Piaget ja el varem treballar l’any passat per això no em centrare tant com en els centres per que moltes coses de les que hem donat ja les coneixia. El model de Piaget es basa sobretot en la creació d’esquemes mentals i cada vegada més complexes a partir del coneixement. Per aquestes fet es produeixi n’hi ha unes funcions bàsiques com és l’organització i l’adaptació, i dintre d’aquesta l’assimilació i l’acomodament. Aquest procés es divideix en 4 estadis que només nombraré, sensoriomotriu, preoperacional, operacional concret i operacions formals. Aquest model de  Piaget permet a partir del estadi en el que està el nen adaptar-se i crear situacions d’aprenentatge adequades per tant serveix de guia i em pareix molt important.

Després tenim a Vygotski que també el varem donar l’any passat per no tant desenvolupat com ara. Varem treballar la Zona de Desenvolupament Pròxim que és la relació entre allò que ja sabem fer (Zona de Desenvolupament Actual) i allò que podem fer (Zona de Desenvolupament Potencial) , llavors la ZDP seria la zona adequada entre aquestes dues per tal de que l’alumne assoleixi allò que pot fer amb l’ajuda del mestre. Per tant la funció que ha de tenir la mestra en aquest sentit és la d’oferir ajuda al nen per tal que arribi a assolir aquells coneixements però que cada vegada el nen vagi fent-ho de manera més autònom amb menys ajuda. Aquesta idea última és una de les coses que aprés aquest curs ja que l’any passat va ser molt breu aquest tema i a més ens serveix alhora d’exercir de mestra en el futur.

A continuació parlaré de la metàfora de “La Bastida” de Scaffolding, Wood, Bruner i Ros. Aquesta metàfora la varen utilitzar per descriure l’actuació d’un mestre per juntament amb l’alumne resoldre una tasca complexa. Primer de tot s’ha de tenir en compte el següent:

-El mestre ha de saber quina informació i quan presentar-la

-Obtenir informació del que cada alumne sap.

-El mestre ha de plantejar la tasca com un repte.

-L’actuació del mestre ha de ser inversament proporcional al nivell de competència que l’alumne mostra.

Aquesta metàfora jo la veig també com a una guia de la possible actuació que ha de tenir una mestra amb els seus alumnes alhora de fer-los evolucionar i fer-los més autònoms alhora de construir el seu propi aprenentatge, sabent per on han de començar i quines formes d’ajuda i suport han de donar-los.

Després tenim a Ausubel que parla de tipus d’aprenentatge on s’esmenten dos que són els més important, l’aprenentatge significatiu i memorístic i l’aprenentatge receptiu i per descobriment. Es pot dir que el primer aprenentatge esmentat pertany més a l’escola tradicional i el segon aprenentatge esta més relacionat amb la visió de l’escola actualment.

Ausubel no diu que un aprenentatge sigui millor que l’altre si no que tots dos poden afavorir l’aprenentatge depenent de la manera en que s’utilitzen. També he de dir que jo em decant més per el segon aprenentatge però això no vol dir que hi hagi gent que a lo millor aprendre de memòria li agrada més o li va millor també depèn de les capacitats de cada persona. Però sobretot l’aprenentatge ha de ser significatiu i per això es requereixen dues coses que el material sigui significatiu i que l’alumne ha d’estar motivat.

Per últim tenim a Bruner que diu que l’aprenentatge consisteix en la categorització i diu que està relacionada amb la selecció d’informació, generació de proposicions, simplificació, presa de decisions i verificació d’hipòtesi. Això vol dir que és el nen el que organitza el seu coneixement segons les categories que ell té formades a partir de esquemes previs i experiències que té el nen.

A partir d’això en Bruner diu que hi ha tres modes de representació en els nens que són la representació enactiva o executora, la icònica i la simbòlica.

Aquesta teoria de Bruner pot complementar a altres teories com la de Piaget ja que coincideixen la representació icònica amb l’etapa preoperacional de Piaget.