jueves, 23 de enero de 2014

Quiet. Màrius Serra

La novel·la de Quiet d'en Marius Serra no és com cap novel·la que hagi llegit fins ara. Tracta sobre la història del seu fill que pateix una encefalopatia i va narrant petites narracions des del 2000 l'any que va nàixer fins al 2007.

A mesura que vas llegint els diferents capítols que són diferents narracions curtes de situacions viscudes amb en “Llullu” com li anomenen carinyosament no pots evitar posar-te en la pell d’en Màrius o de la seva família. Quan llegeixes algunes coses de les que conta de com alguna gent actua, com és la cambrera d’un restaurant que al veure que en Lluis duia cadira de rodes comença a posar un munt d’excuses perquè no es quedin, fins i tot els fa pujar unes escales amb la cadira per anar a una sala més enretirada per tal de que la cadira d’en Lluis no molesti, fa que fins i tot et sentís malament per la família i per molestes més que també estaran en la mateixa situació de veure la reacció d’algunes persones cap a la situació del seu fill que va en cadira de rodes ja que no té mobilitat.

Quan narra quan a en Màrius en el cap li ve tota l’estona la frase “Jo no podria” de gent que li ha dit penso que aquestes persones no s’han posat mai en cap moment en la seva posició per que ja no es si pots o no, és el teu fill i és una persona que no es pot fer valer per ell mateix com pots dir que no podries per que no estàs en la situació. Tot i això en cap moment es llibre ens diu que sigui fàcil, a vegades en alguns capitols on es nota en dialegs o en els pensament que en Màrius transmeteix una actitud irritada.

En un altre capítol surt un relat on una parella diu que el carro del seu fill és el mateix al que ells porten en Marius pren una actitud un poc cansada de que li diguin això ja que la seva cadira és especial i resulta que l’altre nen també du una cadira especial i no s’ho esperava,  en aquest moment em dona la sensació que tot i que ells tinguin al fill amb problema a vegades no pensen que altre gent també sofreixen el mateix o ni es para a fixar-se en l’altre nen de la família que li diu això per veure si el seu fill també té un problema , si no que directament donen per fet que s’han equivocat.

El llibre m’ha sorprès per una part per alguns dels pensaments que en Màrius reflexa i que no té por al posar-los tot i que m’han impactat un poc com per exemple quan s’imaginava al seu fill caient des d’un edifici o quan per primera vegada va pensar en que el seu fill no tindria molta esperança de vida i comença a pensar-hi en l’ascensor que hi  han posat a casa per en Lluis que després no servirà per res.

També m’ha fet reflexionar en tots els obstacles que hi ha en la societat per a persones com en Llullu en el capítol on conta lo que ha de fer per dur a en Llullu des de casa seva fins al autobús, el canvi de parada de bus de la porta de casa seva a deu metres més lluny que tot i que pareixen poc per el camí hi ha cotxes mal aparcats que no els hi deixen anar per la vorera i han de baixar al carrer, el policia que veia la situació i no feia res, o els cotxes que fins i tot li donaven al clàxon mentre estava pujant al seu fill en es bus amb la cadira i no es varen posar en el seu lloc.

            Un dels aspectes que m’ha agradat molt ha set la quantitat de viatges que fan amb en Lluis sense que els seu problema els hi impedeixi gaudir de vacances amb tota la família aprofitant el temps i no veient els aspectes negatius.

            Les coses que més emotives m’han paregut del llibre ha set quan la germana escriu un relat a l’escola per un concurs sobre el seu germà i guanya i a més el relat es pot llegir en el llibre, i l’últim capítol quan fan la sessió de fotos a en Lluis amb l’ajuda d’un amic d’en Màrius que és fotògraf en Jordi Ribó, com si estigues corrent, a més a més una de les fotos és la portada del llibre.


            En definitiva el llibre m’ha fet reflexionar molt i fins i tot just he acabat el llibre he anat a cercar que va passar amb en Llullu a partir de 2007 i coses de l’autor. Situacions com aquestes en podran sorgir en un futur en un aula com a mestra i l’assignatura d’inclusiva crec que t’ajuda molt a ficar-te en aquest mon i comprendre el procés que s’ha de seguir en un centre en aquestos casos.

sábado, 11 de enero de 2014

Tema 4. Factors interpersonals del procés d'ensenyament-aprenentatge

En la entrada del tema 3 varem parlar dels factors psicològics intrapersonals que es donen en el procés d’aprenentatge, i en aquesta parlarem dels factors interpersonals implicats en l’aprenentatge. Com es  podrà veure al finalitzar aquesta entrada són molts els factors i els processos que influeixen en l’aprenentatge però que la gent no ho sap quan aquestos es produeixen.

Començarem per la interacció mestre-alumne que tot i que en la teoria es digui que el mestre ha de tractar a tots els alumnes per igual és molt difícil a partir de la personalitat de cadascun acceptar a tothom, ja que sempre hi ha una primera impressió que et crea unes expectatives. Aquestes expectatives que el mestre crea segons Jussim passa per tres fases: en la primera fase a partir dels coneixement sobre l’alumne obtingudes anteriorment es creen unes sobre el futur,  la segona es la actitud que té el professor amb l’alumne a partir d’aquestes expectatives, i la tercera és la reacció dels alumnes al tractament per part del professor.

Sobre aquestes fases que té el mestre sobre les expectatives dels alumnes crec que la primera no només es dona en l’àmbit educatiu quan coneixes el passat d’una persona hi ha fet coses que tu consideres que estan malament no esperes més d’aquella persona sense conèixer-la. També és important en aquesta professió oblidar-se de les expectatives amb els més petits es veritat que no canvien molt i amb els nens quan són més grossos si, però pot ser que després d’això li posis al nen una etiqueta que no serà capaç de canviar. Per exemple als nens que es porten malament un dia o dos a classe i ja sempre està castigat o sempre és anomenat com el dolent de la classe.

El context escolar també té molta influència en la relació de mestre-alumne, basant-nos en la teoria de Brofenbrenner que diu  que quant més relacionats estan els contextos més potenciadors d’aprenentatge seran i en una metodologia motivadora i que treballi les estratègies emocionals dins l’aula
.
Parlant del mestre i de les seves característiques podem dir que hi ha molts tipus de personalitats de mestres i es situarien entre dos pols. El afectiu-emocional(demostren acceptació, comprensió, empatia, treballen qüestions emocionals a l'aula) i l’intel·lectual-directiu (tenen més present ser eficaços amb els recursos didàctics, coherents amb els aprenentatges). Crec que cada personalitat treballà més unes qüestions i l’altre treballa altres però això no vol dir que un sigui millor que l’altre també depèn de la personalitat del nen i de veure quin és el que li agrada més en el procés d’aprenentatge.
En relació també a les característiques del professor podem veure que existeixen diferents rols de mestre. A classe varem donar la manipulació experimental sobre com influïen cada tipus de rol en un grup. Els rols que s’utilitzaven eren l’autoritari, el democràtic i laissez-faire. Una vegada fet l’experiment varem comparar amb els resultats i va sortir que el grup amb l’autoritari treballaven molt però quan el professor sortia de classe feien desajustos en l’aula, amb el democràtics no hi havia tant de control però quan sortia el professor continuaven treballant, estaven contents amb el seu treball i no hi havia tanta agressivitat i amb el laissez-faire no feien res i tenien una actitud agressiva. Tots aquests estils s’han anat donant en l’educació en diferents èpoques. Però actualment hi ha un estil més democràtic `però no deixant totalment de banda a l’autoritarisme.


Com veiem ser mestre dur moltes responsabilitats i són moltes les coses que depenen de l’actuació de mestre com les relacions, la motivació dels nens, el rendiment en conjunt,etcètera.  Aquesta professió per a la importància que té no te la consideració que és mereix.

viernes, 10 de enero de 2014

Tema 3. Factors psicològics implicats en l'aprenentatge : factors intrapersonals del procés d'ensenyament-aprenentatge


El tema 3 tracta dels factors psicològics implicats en l’aprenentatge. Parla de dos principals processos: els processos cognitius i els processos afectius.

Primer parlarem dels processos cognitius que són tres: l’atenció, la memòria i la intel·ligència.  El primer procés és l’atenció, que incrementa el grau de maduració i facilita l’entrada d’informació. Aquest procés per als nens és bastant curt, no poden estar una hora sencera de classe i pretendre  que hagin estat atents tota la classe, i tampoc vol dir que un nen que estigui sempre tranquil a classe també estigui atent.

A partir d’aquest procés es varen crear les teories del processament d’informació de les que mai havia escoltat i que tampoc pensava que es pogués fer. Són unes teories joves que comparen el funcionament de la ment humana amb processos computacionals, és a dir, el funcionament d’un ordinador. A partir de les investigacions que es varen fer per realitzar les teories varen trobar factors que incideixen en l’atenció i són: factors fisiològics, el nivell de desenvolupament, motivacions interessos i diferències individuals.

Aquestos factors tot i que no havia escoltat mai de les teories crec que la gent sap el que els afecta alhora de posar atenció a qualsevol cosa, respecte als fisiològics si estàs cansat o tens fatiga esta clar que t’afecta no tens tanta predisposició como si no ho estiguessis, el nivell de desenvolupament com he dit anteriorment els nens tenen menys capacitat d’atenció però aquesta amb els anys va madurant, d’aquest factors es treuen els conceptes d’atenció espontània que són breus i intensos i l’atenció sostinguda que dura més. Després esta les motivacions i interessos, si has de prestar atenció a alguna cosa que t’agrada estaràs més atent perquè és allò que t’interessa i vols saber, i de les diferencies individuals es poden treure dos tipus que són els més representatius l’estil impulsiu i el reflexiu que tenen diferents tipus d’atenció.

            Després esta la memòria on el model més representatiu que hi ha és el de Atkinson i shiffrin. Divideixen la memòria en tres tipus: la memòria sensorial, memòria a curt termini i memòria a llarg termini. De la memòria a curt termini hi ha un altre tipus que no coneixia sabia que existia per no com que és la memòria de treball que arriba a través dels sentits que només emmagatzema informació i si no es troba cap sentit es perd, de la memòria a llarg termini tot i que ja en coneixia diferents tipus no en sabia el nom  com és la episòdica i la semàntica.
           
            Els processos de la memòria tot i que no els havia estudiat no crec que siguin fàcils de reconèixer quan es parla de memòria que són l’emmagatzament de la memòria, la recuperació, l’oblit i el coneixement profund.

A continuació i com a últim dels processos cognitius esta la intel·ligència, aquesta es creia que era un procés estàtic que no evolucionava i per això els models educatius es basaven en aquesta creença i per això nens amb necessitats educatives especials no consideraven que podien evolucionar. Aquest creença ja no està i ara ens basem en les 8 intel·ligències de Gardner. Tot i que es diu que hi ha 8 intel·ligències que engloben tot tipus de coneixements com són els logicomatemàtics o que tenen relació amb les relacions socials el pensament típic de tot el món és que la gent que sol ser més bona en matemàtiques o enginyeries són més intel·ligents que els altres i no pensen que cada persona pot ser intel·ligent en altres aspectes i ser igual de intel·ligent que el que és en matemàtiques.

            Ara parlarem dels processos afectius que són la personalitat i la motivació.
            Per a que els nens creïn la seva pròpia personalitat han de tenir una seguretat emocional en l’aula, sentir-se que les seves demandes son ateses i no depenen de quina forma les demana. Els nens quan són petits tenen moltes persones que són una referència per a ell alhora de formar la seva personalitat i també convé que es tingui en compte això alhora d’estar amb ell.

            Per últim la motivació és un factor que tot i que no és menys important que els altres està menys valorat i més oblidat. La motivació en l’aprenentatge pot beneficiar molt  ja que si tens ganes d’aprendre allò et resultarà molt més fàcil. Però a vegades això no es té en compte com en l’escola les coses que es donen s’han d’aprendre si o si a molts professors no els importa si tu estàs motivat o no simplement ho has de fer i això és el que conta.


            Com hem pogut veure en l’aprenentatge són molts els factors i els processos que intervenen tot i que són igual de importants i tots tenen una certa relació a l’aprenentatge alhora de la veritat no tenen la mateixa consideració uns que els altres.

miércoles, 8 de enero de 2014

Tema 2

El tema dos l’he dividit en dos parts ja que es pot dividir en les teories del aprenentatge i la seva implicació en el currículum actual i en els models cognitius.

            Aquesta primera part tractarà sobre les teories del aprenentatge, on es defineix l’aprenentatge com a un canvi més o menys permanent de la conducta que es produeix com un resultat de la pràctica. Sobre aquest aprenentatge els conductistes deien que la ment és una tabula rasa on l’entorn  influeix i va remodelant la conducta. Aquesta teoria impulsada per en Watson va tenir molta repercussió a la escola per el seu valor científic.

            Dintre del conductisme trobem dos vessants, el condicionament clàssic del que ja coneixia un experiment més famós el de Paulov  que tractava sobre un gos que el va fer associar el remor de la campaneta amb el temps de donar menjar per al gos, amb això va fer que cada vegada que feia sonar la campaneta el gos salivés tot i que no li dugués menjar. En la classe de psicologia de segon de batxillerat varem  parlar d’ell però no vaig pensar que tingués relació amb l’educació si no que eren simplement estudis sobre la ment, però és important saber-ho de cara al futur quan estem en una classe per saber com poden afectar certs actes als nens, tant per a bé com per mal. Dintre d’aquest condicionament clàssic trobem tres variants, la desensibilització sistemàtica, l’exposició imaginació i l’exposició en viu.

            Després està el condicionament operant que consisteix en estimular conductes amb reforços que han de ser proporcionals a la dificultat de la conducta. Aquesta conducta es reforça quan apareix i permet gradualment remodelar la conducta. Del condicionament operant no en sabia res però després de fer un treball on havíem d’aplicar aquestos reforços en situacions que havíem de crear nosaltres ho he entès millor i a més em pareix difícil aplicar-ho a la pràctica perquè crec que és molt fàcil que es converteixin en reforços mal aplicats. Dintre del condicionament operant n’hi ha moltes variants com poden ser l’emmollament, l’encadenament, el sistema de direcció de fitxes, sobrecorrecció, temps fora de reforçament i tutoria d’un company. No totes les variants són iguals alguns a llarg termini poden crear dependència o n’hi ha altres que també formen part d’aquestes variants i no es consideren bones per a aplicar-les com pot ser el càstig físic.

            A continuació tenim les teories de l’aprenentatge social o vicari i el determinisme recíproc de les que no havia sentit a parlar mai fins ara. En la teoria de l’aprenentatge social o vicari comparteix els principis bàsics del conductisme però es pot veure que ja es va apropant al cognitivisme ja que parla de l’entorn com un factor important en la conducta.

En el determinisme recíproc també es parla d’altres factors que influeixen en la conducta com son l’ambient, els factors personals i els factors cognitius, influeixen tant en la conducta com en l’entorn.

Per últim en aquest apartat tenim la teoria de Bandura de l’aprenentatge per observació aplicada per Zinmerman. Aqueta teoria te en compte aspectes del nen que els conductistes, considerant que el nen era una tabula rasa, no havien tingut en compte abans. La teoria es basa en 4 processos: el primer és el procés d’atenció on es selecciona la informació, el segon és el procés de retenció que esta relacionat amb la memòria,el tercer és el procés de reproducció motora i per últim el processos motivacionals. El model de desenvolupament acadèmic autoregulat em pareix molt interessant i encertat ja que considera a l’alumne com a participant actiu en el seu procés d’aprenentatge que no parla només de influencies o factors externs si no també del mateix alumne que és el que viu el procés.

La segona part d’aquest tema es centra més en els models cognitius començant amb el model de Piaget. Primer de tot dir que el cognitivisme va sorgir com a contraposició del conductisme.
El model de Piaget ja el varem treballar l’any passat per això no em centrare tant com en els centres per que moltes coses de les que hem donat ja les coneixia. El model de Piaget es basa sobretot en la creació d’esquemes mentals i cada vegada més complexes a partir del coneixement. Per aquestes fet es produeixi n’hi ha unes funcions bàsiques com és l’organització i l’adaptació, i dintre d’aquesta l’assimilació i l’acomodament. Aquest procés es divideix en 4 estadis que només nombraré, sensoriomotriu, preoperacional, operacional concret i operacions formals. Aquest model de  Piaget permet a partir del estadi en el que està el nen adaptar-se i crear situacions d’aprenentatge adequades per tant serveix de guia i em pareix molt important.

Després tenim a Vygotski que també el varem donar l’any passat per no tant desenvolupat com ara. Varem treballar la Zona de Desenvolupament Pròxim que és la relació entre allò que ja sabem fer (Zona de Desenvolupament Actual) i allò que podem fer (Zona de Desenvolupament Potencial) , llavors la ZDP seria la zona adequada entre aquestes dues per tal de que l’alumne assoleixi allò que pot fer amb l’ajuda del mestre. Per tant la funció que ha de tenir la mestra en aquest sentit és la d’oferir ajuda al nen per tal que arribi a assolir aquells coneixements però que cada vegada el nen vagi fent-ho de manera més autònom amb menys ajuda. Aquesta idea última és una de les coses que aprés aquest curs ja que l’any passat va ser molt breu aquest tema i a més ens serveix alhora d’exercir de mestra en el futur.

A continuació parlaré de la metàfora de “La Bastida” de Scaffolding, Wood, Bruner i Ros. Aquesta metàfora la varen utilitzar per descriure l’actuació d’un mestre per juntament amb l’alumne resoldre una tasca complexa. Primer de tot s’ha de tenir en compte el següent:

-El mestre ha de saber quina informació i quan presentar-la
-Obtenir informació del que cada alumne sap.
-El mestre ha de plantejar la tasca com un repte.
-L’actuació del mestre ha de ser inversament proporcional al nivell de competència que l’alumne mostra.

Aquesta metàfora jo la veig també com a una guia de la possible actuació que ha de tenir una mestra amb els seus alumnes alhora de fer-los evolucionar i fer-los més autònoms alhora de construir el seu propi aprenentatge, sabent per on han de començar i quines formes d’ajuda i suport han de donar-los.

Després tenim a Ausubel que parla de tipus d’aprenentatge on s’esmenten dos que són els més important, l’aprenentatge significatiu i memorístic i l’aprenentatge receptiu i per descobriment. Es pot dir que el primer aprenentatge esmentat pertany més a l’escola tradicional i el segon aprenentatge esta més relacionat amb la visió de l’escola actualment.

Ausubel no diu que un aprenentatge sigui millor que l’altre si no que tots dos poden afavorir l’aprenentatge depenent de la manera en que s’utilitzen. També he de dir que jo em decant més per el segon aprenentatge però això no vol dir que hi hagi gent que a lo millor aprendre de memòria li agrada més o li va millor també depèn de les capacitats de cada persona. Però sobretot l’aprenentatge ha de ser significatiu i per això es requereixen dues coses que el material sigui significatiu i que l’alumne ha d’estar motivat.

Per últim tenim a Bruner que diu que l’aprenentatge consisteix en la categorització i diu que està relacionada amb la selecció d’informació, generació de proposicions, simplificació, presa de decisions i verificació d’hipòtesi. Això vol dir que és el nen el que organitza el seu coneixement segons les categories que ell té formades a partir de esquemes previs i experiències que té el nen.

A partir d’això en Bruner diu que hi ha tres modes de representació en els nens que són la representació enactiva o executora, la icònica i la simbòlica.


Aquesta teoria de Bruner pot complementar a altres teories com la de Piaget ja que coincideixen la representació icònica amb l’etapa preoperacional de Piaget.