Quiet. Màrius Serra

La novel·la de Quiet d'en Marius Serra no és com cap novel·la que hagi llegit fins ara. Tracta sobre la història del seu fill que pateix una encefalopatia i va narrant petites narracions des del 2000 l'any que va nàixer fins al 2007.

A mesura que vas llegint els diferents capítols que són diferents narracions curtes de situacions viscudes amb en “Llullu” com li anomenen carinyosament no pots evitar posar-te en la pell d’en Màrius o de la seva família. Quan llegeixes algunes coses de les que conta de com alguna gent actua, com és la cambrera d’un restaurant que al veure que en Lluis duia cadira de rodes comença a posar un munt d’excuses perquè no es quedin, fins i tot els fa pujar unes escales amb la cadira per anar a una sala més enretirada per tal de que la cadira d’en Lluis no molesti, fa que fins i tot et sentís malament per la família i per molestes més que també estaran en la mateixa situació de veure la reacció d’algunes persones cap a la situació del seu fill que va en cadira de rodes ja que no té mobilitat.

Quan narra quan a en Màrius en el cap li ve tota l’estona la frase “Jo no podria” de gent que li ha dit penso que aquestes persones no s’han posat mai en cap moment en la seva posició per que ja no es si pots o no, és el teu fill i és una persona que no es pot fer valer per ell mateix com pots dir que no podries per que no estàs en la situació. Tot i això en cap moment es llibre ens diu que sigui fàcil, a vegades en alguns capitols on es nota en dialegs o en els pensament que en Màrius transmeteix una actitud irritada.

En un altre capítol surt un relat on una parella diu que el carro del seu fill és el mateix al que ells porten en Marius pren una actitud un poc cansada de que li diguin això ja que la seva cadira és especial i resulta que l’altre nen també du una cadira especial i no s’ho esperava,  en aquest moment em dona la sensació que tot i que ells tinguin al fill amb problema a vegades no pensen que altre gent també sofreixen el mateix o ni es para a fixar-se en l’altre nen de la família que li diu això per veure si el seu fill també té un problema , si no que directament donen per fet que s’han equivocat.

El llibre m’ha sorprès per una part per alguns dels pensaments que en Màrius reflexa i que no té por al posar-los tot i que m’han impactat un poc com per exemple quan s’imaginava al seu fill caient des d’un edifici o quan per primera vegada va pensar en que el seu fill no tindria molta esperança de vida i comença a pensar-hi en l’ascensor que hi  han posat a casa per en Lluis que després no servirà per res.

També m’ha fet reflexionar en tots els obstacles que hi ha en la societat per a persones com en Llullu en el capítol on conta lo que ha de fer per dur a en Llullu des de casa seva fins al autobús, el canvi de parada de bus de la porta de casa seva a deu metres més lluny que tot i que pareixen poc per el camí hi ha cotxes mal aparcats que no els hi deixen anar per la vorera i han de baixar al carrer, el policia que veia la situació i no feia res, o els cotxes que fins i tot li donaven al clàxon mentre estava pujant al seu fill en es bus amb la cadira i no es varen posar en el seu lloc.

            Un dels aspectes que m’ha agradat molt ha set la quantitat de viatges que fan amb en Lluis sense que els seu problema els hi impedeixi gaudir de vacances amb tota la família aprofitant el temps i no veient els aspectes negatius.

            Les coses que més emotives m’han paregut del llibre ha set quan la germana escriu un relat a l’escola per un concurs sobre el seu germà i guanya i a més el relat es pot llegir en el llibre, i l’últim capítol quan fan la sessió de fotos a en Lluis amb l’ajuda d’un amic d’en Màrius que és fotògraf en Jordi Ribó, com si estigues corrent, a més a més una de les fotos és la portada del llibre.

            En definitiva el llibre m’ha fet reflexionar molt i fins i tot just he acabat el llibre he anat a cercar que va passar amb en Llullu a partir de 2007 i coses de l’autor. Situacions com aquestes en podran sorgir en un futur en un aula com a mestra i l’assignatura d’inclusiva crec que t’ajuda molt a ficar-te en aquest mon i comprendre el procés que s’ha de seguir en un centre en aquestos casos.